Retorn?

Benvolgut sr/sra Blocat,

Us dirigeixo aquesta missiva per demanar-vos les meves més sentides disculpes. Malgrat trobar-me molt a gust a la vostra casa, he decidit traslladar-me a un nou pis a Blogger. Serà complicada adaptar-m’hi, però tots algun dia hem d’emancipar-nos i marxar de la llar familiar. Convido a tots aquells que així ho desitgin a vistar el meu nou pis que encara es troba en obres. L’estic pintant i he de decidir, encara, quina funció farà cada habitació.

Sapigueu que, malgrat, el meu trasllat, continuaré portant-vos al meu cor.

La vostra humil servidora,

Tirai

PS: Per accedir al meu nou pis cliqueu aquí

[@more@]



5s comentaris

Retorn?

Benvolgut/da sr/sra Blocat,

Us dirigeixo aquesta missiva per demanar-vos les meves més sentides disculpes. Malgrat trobar-me molt a gust a la vostra casa, he decidit traslladar-me a un nou pis a Blogger. Serà complicada adaptar-m’hi, però tots algun dia hem d’emancipar-nos i marxar de la llar familiar. Convido a tots aquells que així ho desitgin a vistar el meu nou pis que encara es troba en obres. L’estic pintant i he de decidir, encara, quina funció farà cada habitació.

Sapigueu que, malgrat, el meu trasllat, continuaré portant-vos al meu cor.

La vostra humil servidora,

Tirai

PS: Per accedir al meu nou pis cliqueu aquí

[@more@]



Comentaris tancats a Retorn?

Bloc en crisi

Aquest bloc se’n va de vacances. Això si tornarà, ja sigui amb aquest bloc o amb un altre.

Ara hauria de dir que ha sigut una decisisó meditada i això. Però no seria pas cert. Ha si gut un rampell. Sé que em costarà no escriure al bloc durant uns dies, però ho intentaré. Avui dic això i demà, potser torno, no ho sé.

Fins fa poc la meva vida entrava al bloc, però no el bloc a la meva vida. Ara hi ha entrat i penso que m’he equivocat deixant que ho entrés.

Fins aviat.

[@more@]



7s comentaris

Reconciliant-me amb el meu còs

Diria que des d’abans de l’adolescència estic en desavinença amb el meu propi còs. No m’hi sento a gust, no suport que em facin fotografies (i molt menys veure-m’hi) i m’escapo quan veig el meu pare amb la càmera de vídeo (filmadora en diu ell).

[@more@]

Després d’adonar-me que no em puc separar del meu còs – no us penseu ho vaig intentar, però la projecció astral no se m’acaba de donar bé- he decidit reconciliar-m’hi, però la reconciliació serà difícil, portem més de 15 anys de desavinences. El pobre no s’acaba d’acostumar que li faci més cas.

La meva particular reconciliació ha començat amb classes de ioga. No tinc flexibilitat i sovint, tinc mal d’esquena sobre a les espatlles. Tot plegat a causa de portar anys anant una mica encorvada d’espatlles. Estareu d’acord amb mi que així no és manera d’anar per la vida. Recordo que la professora ens va dir que les persones que els que anem així amb les espatlles encorvades, sol ser per un sentiment de culpabilitat o per una tristesa molt profunda. No sé fins a quin punt és cert.

Ahir, vaig tenir la 3 o 4 sessió d’aquest curs de ioga i altres coses. Mentre estava a classe m’era molt difícil coordinar els meus moviments amb la respiració, em costava un esforça considerable mantenir la posició i feia el que no s’ha de fer que és preguntar-me com és que les altres mantenien tant bé la postura. Malgrat aquestes petites dificultats, avui sento les meves espatlles amb molta menys tensió.

D’altra banda, em vull comprar un mirall de còs sencer. Tinc un mirall al lavabo, però només em veig la cara. Per veure’m la resta del còs, m’haig d’enfilar a la banyera i clar, no és manera.

L’altra dia, vaig a anar a veure’n, però només en tenien amb una mena de cavallet, que s’aguantaven sols. Vaig demanar-li a la noia si en tenia per penjar a la pared i em va respondre amb un no com si hagués demanat la cosa més estranya del món. Ës que aquests que tenia no m’hi caben al pis. Que per cert, això de còs sencer per mi si que ho són, però per algú de mides normals, no sé, no sé.

Seguiré mirant, em sembla que és un tema important que cuidi. No puc seguir en desavinença amb le meu aspecte físic va amb mi les 24 hores del dia. No me’n puc deslliurar.

6s comentaris

Ha vingut la cartera!

Lloc: El meu piset al municipi X

Hora: Les 12 del migdia (minuts amunt minuts avall, i qui diu minuts diu quarts).

[@more@]

Abans de continuar, he de comentar 3 coses sobre l’edifici:

A) Les bústies es troben a l’entrada i el pany de l’entrada està espatllat de fa mesos i per entrar necessites o clau o que t’obrin des de dins.

B) Els noms dels habitants dels pisos es troben a les bústies.

C) No sé per quin motiu no puc obrir la porta de l’entrada des del meu pis, per sort (en aquest cas) visc en uns baixos.

Ara anem a la pel·lícula dels fets:

Sona el timbre de la porta. Penso: "la cartera". Penso "la cartera" i no "el carter", perquè sempre és una noia. Efectivament és la cartera. Penso: "El paquet. No és massa avitat!".

Vaig obrir i em diu: "ets la Tirai?" (d’acord, no diu Tirai, exactament) i jo: "sí". Diu: "Tinc aquest paquet per tu. I em sembla que ja està. No, tinc això". I em dóna un factura del telèfon.

Quina il·lusió m’ha fet rebre el paquet. Sabia que me l’havia enviat, però tot i així, m’ha agradat i em sembla que a la noia, també, li ha agradat poder repartir alguna cosa no fossin factures.

És el primer paquet que rebo des de que estic el piset. Ha rebut un munt de propanga, un altre munt de factures sad.png, informació del banc o de l’asseguradora i postals d’amics que se n’ha anat de viatge i no m’hi han convidat :p. Però és el primer paquet! En vaig rebre un quan ja vivia aquí, però me’l van enviar encara a l’adreça dels pares.

Quan he entrat a casa, he vist que al paquet no hi posava ni el pis ni la porta. Cosa que vol dir que la cartera sap el meu pis, perquè si nó com sabia que era per mi? (recordeu que el nom no són a l’entrada). Oh! Mireu, digueu-me… , però, també, m’ha fet gràcia. smile.png

Ja sé que us pregunteu que era el ditxós paquet i qui l’ha enviat, però, sentint-ho molt, us quedereu amb les ganes :p.

Tot plegat, m’ha alegrat el dia! Ja em convenia que portava dos dies amb la bateria baixa

5s comentaris

Arc de Sant Martí (post curtet)

Quan era petita tenia ganes de veure un Arc de Sant Martí. No sé per quin motiu, però no en vaig veure cap fins ja ben grandeta. O potser ja n’havia vist abans i no me n’havia adonat perquè m’esperava alguna cosa més espectacular.

[@more@]Peu de l'Arc de St Martí

Avui, he sortit a comprar entre plugeta i plugeta i n’he vist un. Hauria volgut tenir càmara per fer-ne una foto. No era un meravellòs Arc de Sant Martí, però és el que necessitava veure avui. I he decidit que era el post més adequat per avui. Res especial.

7s comentaris

No en som responsables!

Algú recorda que em van trencar el vidre del cotxe? si, oi? Doncs no me’l van arreglar fins divendres. I encara va costar! No explico tota la peregrinació perquè aquest post es faria etern.

[@more@]

A mi no m’agrada emprenyar-me (i a qui li agrada?), no m’agrada fotre crits, m’ho passo malament. No em senta bé. Però vaig acabar fent-ho i quan ho vaig fer resultava que no hi havia cap responsable. Les culpes se les passaven de l’un a l’altre. De fet, em sembla que tots plegats són una colla d’incompetents, o millor dit (tampoc cal que em passi), tots plegats s’han comportat de manera ben incompetent. En aquest post, volia parlar d’això de la responsabilitat de la pròpia feina.

Fa uns anys vaig tenir una d’aquelles feines odioses de teleoperadora en un servei d’atenció al client d’una companyia telefònica. Era una feina summament frustrant. Et trucava un client per un problema i tu el que podies fer era ben poca cosa. A més a més, el joc al que juguen aquests serveis és… Tu quan treballes en aquest serveis normalment no estàs contractat per la companyia en qüestió, estàs contractat per una empresa subcontractada. Les grans companyies fan que els "plats bruts" els rentin uns altres, però sense donar-los-hi tots els mitjans per poder resoldre’ls. És un joc de mai acabar.

No sabeu les vegades que havia tingut ganes de dir (i és possible que ho hagués acabat dient més d’un cop): vagi directament a l’OCU o posi una denuncia. La persona que reb les queixes, en aquest cas jo, no és responsable del que li passa al client, però el que és molt pitjor: té molts pocs mitjans per resoldre-ho.

Recordo que quan treballava aquí hi havia dues companyes que no estaven gens d’acord en si l’ètica personal s’havia de deixar a la porta d’entrada a la feina o era una cosa de la que no te’n podies desfer. Crec que l’ètica no s’hauria de deixar a la porta d’entrada de la feina i que en cap feina t’haurien de demanar això. Però en aquesta feina (i no crec que sigui la única), d’alguna manera, et demanaven això. Ho trobo molt trist i m’emprenya molt! Les coses no haurien de funcionar així! Ja sé, funcionen així i jo poca cosa hi puc fer. Però no m’agrada, em rebenta, m’emprenya i m’indigna.

Quina relació té això amb el que m’he trobat? Doncs, que m’he trobat a l’altra banda de la barrera. Era jo la clienta indignada. I tot i que crec que els del taller tenien més marge de maniobra que jo fent de teleoperadora, em sembla que tenien certa raó quan deien que no era culpa d’ells sinó de la casa havia de portar el vidre. Aquí, hi ha alguna cosa que no funciona, no? En algunes feines, no tens responsabilitat sobre la teva pròpia feina o aquesta és molt limitada, són altres els responsables i, curiosament, a aquestes altres persones és molt difícil que un client pugui accedir-hi. Trist!

5s comentaris

Descobrint-me

Les inseguretats i les pors han provocat que em trobi que encara (i una ja sabeu que té una edat) no em conec.

[@more@]

Ho dic seriosament i ho trobo molt trist. Però aquestes pors han fet que no sàpiga qui sóc més enllà de elles. Vull desfer-me’n definitivament per descobrir qui sóc. Tinc la sensació que sempre he viscut la meva vida pels altres i ara, no sé qui sóc. Però, tot això que estic escrivint sona molt pessimista i aquest no és un post pessimista, al contrari.

Perquè ara em començo a conèixer i començo a descobrir coses de mi mateixa que no sabien que existien. I el més important de tot, em queda molt per descobrir. M’ho vull prendre com una tasca apassionant en la que dia a dia vagi descobrint coses i espeo, sincerament, arribar a velleta encara redescobrint-me. Perquè el més interessant de la vida són els petits i grans descobriments, inclosos els descobriments sobre un mateix!

12s comentaris

Meme!

Fa dies que l’Onix em passar el famós meme de música. Us confesso que quan vaig veure aquest meme pels blocs vaig desitjar que no m’arribés. ÉS que no tinc cap grup de música preferit i sabia que em resultaria molt difícil. Em sembla que això és gairebé un trauma adolescent. Recordes les altres noies penjant-se a les pareds pòsters dels seus cantants preferits i a mi això no em deia res. D’acord, ja sé és molt diferent, però "si els camins del senyor són inexcrutables" els meus "traumes" també, o no? Bé al gra:

[@more@]

Doncs vaig llegir la primera pregunta i em va venir immediatametn una cançó el cap. Així faig el meme de Presuntos Implicados i de passada us ho deixo fàcil per entendre les meves respostes.

1- Ets home o dona? La mujer que mueve el mundo.

2- Descriu-te: Ícaro

3- Què sente les persones sobre tu? Ser de agua (aquesta no en tenia ni idea)

4- Com descriuries la teva anterior relació sentimental? En la oscuridad / Polizón (Sí, dues què passa)

5- Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu nòvio/a o pretendent: Sentir su calor.

6- On voldries esar ara? Edén

7- Com ets respecte la amor? Sed de amor

8- Com és la teva vida? Me visitan canciones

9- Què demanaries si tinguessis un sol desig? Siento la vida

10- Ara despedeix-te? Jerusalén 2.0

No passo el meme a ningú que l’agafi qui vulgui.

6s comentaris

Coherència

Aquest post es presenta complicat, però mira és el que toca.

[@more@]

Recordo que quan era més joveneta pretenia ser coherent comportar-me de manera d’acord amb les meves idees. Amb el temps, aprens que la coherència absoluta esdevé ben difícil. Suposa perdre part de la innocència. És una mica trist, oi? Però tot té el seu límit!

No trobo bé que, per exemple, un regidor d’IC- Els Verds (exemple real) digui que es llenci un munt de paper al contenidor normal! Ostres! Ho trobo molt greu! De cara a la galeria es ven la imatge d’ecologista i a l’hora de la veritat, ja veieu. No pretenc criticar Iniciativa, estic segura que en tots els partits trobem exemples d’aquest tipus. Potser pensareu: és una ovella negra. Potser si, però jo cada dia sóc més escèptica i em temo que deu ser alguna cosa més que una ovella negra. Trobo tant trista aquesta situació com el meu escepticisme.

Voldria que les persones intentessim més coherents i no trobar-me d’aquí 10 anys sent encara més escèptica i menys innocent que ara. Em rebenta i em foten aquestes coses! I si m’emprenyen, també.

Clar que pretendre ser coherent no vol dir ser funamentalista o dogmàtic. Hi ha d’haver un punt de crítica a les pròpies postures. Tornant al tema de l’ecologisme, recordo que fa uns mesos vaig trobar un llibre crític amb l’ecologisme i em va fer xalar (tenia ganes d’escriure aquesta parauleta) d’allò més. Perquè sí, perquè m’agraden les crítiques a allò donat per descomptat! Perquè m’agrada llegir coses políticament incorrectes encara que no hi estigui d’acord. Sempre i quan les crítiques no suposin deixar d’actuar. Reconec que em solo quedar en la postura crítica i actuo poc, m’implico poc, potser hauria de fer-ho més. No es tracta de fer grans coses, de vegades fent-ne de petites n’hi ha prou.

4s comentaris