No vull dir res

[@more@]

Creus que aquestes són les primeres paraules que escric en aquest full. Però no les són pas. Ni tan sols estic segura que siguin les definitives. Escric amb la intenció de no dir res. Per primer cop, no vull dir res. Potser, només potser, quan acabi d’escriure “no res”, esborraré aquest “no res” per escriure “alguna cosa” en el seu lloc. Per algun estrany motiu, l’altra dia, quan vaig decidir començar aquesta llibreta, vaig comprar un llapis i gomes d’esborrar. Potser és, perquè em permet esborrar el que he escrit sense deixar-ne rastres o, potser, en tinc prou sabent que ho puc fer-ho

Quantes vegades he desitjat esborrar coses de la meva vida, de mi mateixa, dels meus actes…? La gràcia d’escriure a llapis és que pots decidir esborrar-ho tot i començar de cap i de nou. La vida no t’ho permet. La vida et dóna segones i terceres oportunitats, però mai seran com la primera. Mai seran sobre el mateix full en blanc. Però és així i no val la pena penedir-se’n. Reconciliar-se amb el passat, sí, però penedir-se’n no el canviarà pas. No sé perquè dic el que dic. No estic pensant en res concret, o potser, potser si que ho estic fent.

Avui, només avui, no em penso fer preguntes. Perquè, de vegades, les preguntes no tenen sentit i, de vegades, les respostes no responen a cap pregunta, encara que ho pugui semblar. Puc fer-me mil preguntes i trobar mil respostes i en acabat, fer-me’n mil més. Però no sabré res de res si en aquestes preguntes i respostes, no hi tenen cabuda els sentiments. Si no sóc capaç d’escoltar dins meu, no sabré res de res.

Però, ja veus, no volia dir res hi he acabat dient. És, gairebé, inevitable. Això és el que és i si no expliques coses no té sentit. Però la realitat és diferent i les coses importants no es poden explicar. No pas del tot. Les coses importants se senten i només alguns són capaços d’expressar en paraules allò que senten dins seu. Com que això no ho sé fer, pretenc deixar d’explicar per un dia per poder, així, arribar a entendre. Deu ser per això, que tal com algú m’ha recordat, que, tot sovint, les respostes les podem trobar en nosaltres mateixos quan érem nens, quan encara no teníem tantes respostes, o això creiem.

Continuaré fent-me preguntes i buscant respostes. De vegades, les preguntes i les respostes seran encertades, la majoria no serà així. Sabré quan aquestes són encertades quan a part de creure-ho, ho senti. Desitjaria que en els meus escrits n’hi hagués moltes de coses que a part de creure-les les sentís. De moment, només és així a mitges i no tots els escrits són sincers, no del tot, hi manca alguna cosa. Però la sinceritat és perillosa. Pot girar-se en contra teu en el moment més impensat. És, per això, que no em queda altre remei que dosificar-la o amagar-la rere un munt de paraules.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: No vull dir res

  1. efe diu:

    No es pot escriure sense dir res, has vist?

    Pel que a la sinceritat, de vegades hi ha coses que encara no podem saber de nosaltres mateixos. Perquè nosaltres també ens aprenem a poc a poc.

    I sí, seria molt xulo poder viure a llapis.
    🙂

  2. La sinceritat és important de cara endins. Vull dir que no cal ser sincer en tot moment, sobretot si pots ferir a algú altre, sense necessitat. Hi ha gent que va així pel món, dient el que li passa pel cap en nom d’una suposada sinceritat. Jo no em refereixo a això. La sinceritat que jo dic, va per dins. No cal dir res, no cal escriure cap mot si no vols, però no t’enganyis a tu mateixa. Ets sincer quan les coses “encaixen” dins teu, encara que sigui difícil d’assumir. A més, la vida en llapis no té sentit. No t’has de penedir d’haver fet coses diferents de com les faries ara, sabent el que saps. Això és que has après. Però en el moment, sabies el que sabies i segur que vas fer el millor possible. És com si ara ens penedíssim d’haver-nos fet un pipí al llit, quan érem petits…

    En fi, m’he enrotllat molt i no sé si m’he explicat gaire bé… En tot cas, gràcies per compartir amb nosaltres una part dels teus sentiments.

  3. AlImbUrg diu:

    Veig que ha tornat la Tirai rebuscada que fa que em llegeixi els seus posts dues vegades.
    M’agradaria llegir aquesta llibreta,segur que és bastant més planera que el blog, aquí sembla que la teva llibertat estigui coartada….
    Per cert veig que estàs de reformes, i que ja ha arribat la tardor…abans que al corte ingles i tot eh!!

  4. PropDe40 diu:

    Hi ha moments que no cal dir res per expressar-se. Fins i tot les paraules ens enganyen. Personalment no vull esborrar res del que m’ha passat, potser ara faria coses diferents, però perquè abans ja les he fetes d’una altra manera.
    Trobaré a faltar les llimones, m’agradava molt la teva capçalera.

  5. Aliiasa diu:

    No volies dir res, però ho has dit, i has escrit un post ben maco, amb goma o sense goma, això és igual, el que importa és el resultat, i el resultat ha estat tot un èxit 😉
    Petons!

Els comentaris estan tancats.