Reconciliant-me amb el meu còs

Diria que des d’abans de l’adolescència estic en desavinença amb el meu propi còs. No m’hi sento a gust, no suport que em facin fotografies (i molt menys veure-m’hi) i m’escapo quan veig el meu pare amb la càmera de vídeo (filmadora en diu ell).

[@more@]

Després d’adonar-me que no em puc separar del meu còs – no us penseu ho vaig intentar, però la projecció astral no se m’acaba de donar bé- he decidit reconciliar-m’hi, però la reconciliació serà difícil, portem més de 15 anys de desavinences. El pobre no s’acaba d’acostumar que li faci més cas.

La meva particular reconciliació ha començat amb classes de ioga. No tinc flexibilitat i sovint, tinc mal d’esquena sobre a les espatlles. Tot plegat a causa de portar anys anant una mica encorvada d’espatlles. Estareu d’acord amb mi que així no és manera d’anar per la vida. Recordo que la professora ens va dir que les persones que els que anem així amb les espatlles encorvades, sol ser per un sentiment de culpabilitat o per una tristesa molt profunda. No sé fins a quin punt és cert.

Ahir, vaig tenir la 3 o 4 sessió d’aquest curs de ioga i altres coses. Mentre estava a classe m’era molt difícil coordinar els meus moviments amb la respiració, em costava un esforça considerable mantenir la posició i feia el que no s’ha de fer que és preguntar-me com és que les altres mantenien tant bé la postura. Malgrat aquestes petites dificultats, avui sento les meves espatlles amb molta menys tensió.

D’altra banda, em vull comprar un mirall de còs sencer. Tinc un mirall al lavabo, però només em veig la cara. Per veure’m la resta del còs, m’haig d’enfilar a la banyera i clar, no és manera.

L’altra dia, vaig a anar a veure’n, però només en tenien amb una mena de cavallet, que s’aguantaven sols. Vaig demanar-li a la noia si en tenia per penjar a la pared i em va respondre amb un no com si hagués demanat la cosa més estranya del món. Ës que aquests que tenia no m’hi caben al pis. Que per cert, això de còs sencer per mi si que ho són, però per algú de mides normals, no sé, no sé.

Seguiré mirant, em sembla que és un tema important que cuidi. No puc seguir en desavinença amb le meu aspecte físic va amb mi les 24 hores del dia. No me’n puc deslliurar.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 comentaris a l'entrada: Reconciliant-me amb el meu còs

  1. efe diu:

    M’agrada que t’ho prengues amb sentit de l’humor. O siga que la meua frase favoritat d’aquest post és la de la projecció astral. No cregues que jo no hi he pensat.
    Així que espatlles cap enrere que el món ha de saber qui és la tirai!!

    PS: Em sembla que la xicota de l’espill va pensar que era per una altra cosa. 😛 S’estarà morint d’enveja.

  2. gemminola diu:

    No pots fugir del teu cos, clar que no, jo vaig intentar fugir i vaig acabar com vaig acabar, i és que acceptar el teu físic és acceptar-te també a tu, estimar-te i segur que estàs jamona ¬¬ que coi, tant queixar-te i segur que ets l´enveja d´allí on visquis!

  3. iruNa diu:

    Crec que t’anirà molt bé l’exercici físic per sentir-te millor amb el teu cos!!! i m’alegro que facis aquest intent de reconciliació, molta gent es passa la vida odiant coses de mateixa sense fer res!! enhorabona i endavant!

  4. Pd40 diu:

    Mens sana in corpore sano, ja ho deien els romans. Pel tema del mirall mira a l’Ikea, que en tenen bé de preu.

  5. ral diu:

    t’anira molt bé l’exercici…però vigila i ves a poc a poc 😉
    estic d’acord PD40, a Ikea en tenen xulos,xulos!

  6. Alepsi diu:

    Mai no és tard per reconciliar-se amb el cos! Jajajaja! T’ho diu una que manté encara avui una relació d’amor-odi bastant visceral… ara al molt fill de puta li ha donat per creure’s de nou en l’adolescència… i tinc la cara plena de graneeeeeeeeeeets!!! Perquè m’ho fa, això??? Això ho cura el ioga????

Els comentaris estan tancats.