No sé / no contesto

Sóc de les que defensa que no necessàriament s’ha de tenir opinió de tot. Respondre davant d’una pregunta: “No sé, no hi he pensat mai” és millor que respondre la primera ximpleria que se’t passi pel cap.

[@more@]

Però, no sé, em trobo que hi ha moltes coses de les que no tinc una opinió formada. Moltes vegades, em trobo sense saber quina opinió donar. Em quedo completament en blanc. No és que no gosi donar la meva opinió, és que no en tinc. Suposo que això dóna de que no sóc gaire intel·ligent o de no saber com dir el què penso, però el cert és que no en penso res. Bé, que no en pensi res de res no sol cert. Però el que penso em costa expressar-ho, no és blanc o negre. És blanc i negre. Amb segons quins temes, tinc les coses menys clares que fa uns anys. És com si no gosés apostar seriosament amb una idea. Buf! Quin rotllo de post que estic fent!

No sé, ara explico una cosa que no sé massa si ve a tomb, però m’ha vingut al cap. L’altre dia, vaig llegir un article per sobre que criticava al Dr Estivill. Deia alguna cosa així com que no es bo deixar una criatura plorar. Si plora més de 3 minuts alguna cosa es trenca dins d’ell. Deia que una criatura de pocs mesos era com si estés “dissenyada” per estar a la falda de la mare (no sé si deia que, també, podia ser la falda del pare ;-)). Ostres! Aquesta “teoria” es deu veure com a innovadora, crítica amb un pensament general, però quines implicacions pot tenir? Imagineu! Les hores que els “pares” haurien d’estar sempre amb la criatura i no deixar-la plorar més de 3 minuts! Abressolar-la dia i nit! Buf! Aquí hi ha alguna cosa que no quadra, oi? Però el fet és que potser aquesta gent té raó, però no m’agraden gens les implicacions que comporta. Pots estimar molt el teu fill, però si et passes 24 hores al dia cada dia al seu costat, segur que n’acabes fins el capdamunt. I què té a veure això amb el que dic primer, que arribes a un punt que t’has de deixar d’arguments i opinar. I això, a mi, em costa molt!

Però, us estic enganyant, no és sols això. Això em fa quedar bé. Hi ha alguna cosa més, però no sé què. I és alguna cosa que sé que no m’agradaria descobrir.



4s comentaris

Sobre què escric? pel que sembla sobre el meu ex

Em poso escriure sense tenir res rumiat o sigui que ja veurem que en surt.

[@more@]

No m’importa conèixer gent amb problemes. Tots en tenim. No passa res sempre que la persona se n’adoni i hi faci alguna cosa.

No sé com vaig començar a sortir amb el meu ex. Realment, no teníem res en comú i es creia que vés a saber que era. Potser estava amb ell perquè no creia poder trobar res millor. No sé. Se’m fa difícil pensar que n’estés tant que no m’adonés que no valia res. No, me n’adonava o me n’hagués adonat si hagués volgut. Suposo que no me’n volia adonar. No sé, però ara m’avergoneix haver estat amb ell. No m’estimava i jo crec que tampoc. Sí, d’acord, hi van haver 2 o 3 mesos que semblava, que sentia, que n’estava. Però no era res molt fort. He sentit coses més fortes per d’altres homes. Què hi feia amb ell? Por d’estar sola? Segurament, però quan el vaig deixa, em vaig sentir alliberada.

Ara penso que, per sort, tot i no tenir l’autoestima més alta del món si que me’n quedava una mica. I hi havia coses que no em podia creure. Va arribar a posar en dubte la meva intel·ligència i això no cola. Ostres! és que tenia un concepte molt dolent de mi i, per sort, era pitjor que el que tenia jo de mi mateixa i clar, va arribar un punt que vaig dir PROU. Però que hauria passat si jo no hagués dit prou? Estaria amb ell, em sentiria una merda? I ell pretendria fer-me el salt a la primera possibilitat?

Buf! Millor estar sola. Em mereixo alguna cosa millor. Ell no sé, no s’adonava que no era el millor home del món precisament. Coi! creia que em tractava bé! És més, em sembla, que em va dir que no trobaria ningú que m’estimés més que ell. Buf! de moment, no he trobat cap parella (i ja fa molt d’això, creieu-me), però m’he trobat amb gent que m’estimava molt més que ell.

Suposo que estava amb mi per comoditat. Ja sabeu, sexe assegurat i això. I jo amb ell, per por d’estar sola.

I és que la por, et fa fer coses que… Recordo un meme de fa un temps, el dels desitjos, que molta gent deia que volia superar la por (el Dessmond ho comentava). És un problema general, tots tenim por a alguna cosa: a no agradar, a estar sols, a la ruïna econòmica… Aquesta por ens porta a comportar-nos de maneres que són pitjors, fem mal als altres i a nosaltres mateixos. Suposo que el emu ex, també, tenia por, però ell ni se n’adonava. Ostres! vull estar al costat d’algú que sigui conscient de les seves pors i faci alguna cosa per vèncer-les.



5s comentaris

Dona, noia, nena

Recordo que cap a la els 11 o 12 anys, si m’haguessin dit nena m’hauria molestat. Jo ja era una noia! Han passat gairebé 18 anys (buf! No pot ser! Em dec haver equivocat al calcular! No, no m’he equivocat L) i em continuen dient i em continuo dient “noia”.

[@more@]

El meu company de feina (que té la mateixa edat que jo) diu “nenes” a unes noies de 15 o 16 anys. Ara, jo, també, és la manera d’entendre’ns. Per nosaltres, són “nenes” perquè són més joves que nosaltres. Però, no em puc deixar de preguntar, si fossin nois i no noies, també, les anomenaríem nenes?

Segueixo amb exemples. Fa unes setmanes una dona d’uns seixanta anys em va dir “nena”. Bé, de fet, sempre em diu “nena”, però aquell dia hi havia un noi de 11 o 12 anys al costat que va riure. Jo li vaig dir: per tu sóc gran, però per ella sóc una nena. I em diu: Però tu ets gran! No ho va entendre! La dona em diu “nena” de manera carinyosa, ja sap que no sóc una nena. Però, tot i així, no puc deixar de preguntar-me: al meu company de feina li diria: “nen”, no! No li diu pas així!

És com quan entres a una botiga, quantes vegades m’han dit: “maca, què vols?”. Un munt! I no sols quan era més joveneta. Ara, segur, que si anés a totes les botigues del meu poble, en alguna m’ho dirien. Si fos un home, ho farien? Ho dubto. Els nois se’ls diu: “maco, què vols?” quan són jovenets de més grans, ja no!

Però, tornem al principi, m’anomenen i fins hi tot m’anomeno “noia” i al meu company de feina, també, quan parla d’ell mateix diu: “noi”. No sé… té sentit seguir dient-nos nois?

L’altre dia vaig buscar en un diccionari. Deia: Noi/-a: Persona jove, especialment no arribada a la pubertat. Segons això, em podia haver començat a dir “noia” fins hi tot abans dels 11-12 anys. Seguia dient alguna cosa així que, també, s’usava “noi/a” en edats més avançades quan es parlava de gent de la mateixa edat (ara no tinc el diccionari i el GREC no ho diu això). Però, per què ho fem? Ja fa molt que vaig passar la pubertat, fa molt que sóc una persona adulta (com a mínim legalment ;-))… No sé, hi ha alguna cosa que no m’agrada (digueu-me… bé, digueu-me el que vulgueu) i, per això, procuro anomenar-me: “dona”, però em costa més dir-me a mi mateixa “dona” que el que em va suposar passar d’anomenar-me “nena” a “noia”.

PS: Avui he anat a buscar bolets. I he trobat aquest rovelló, el gros:

Ja sé, no és gaire, però m’ha fet il·lusió! Serà que encara sóc una nena ;-)?

Per cert, iaia, l’he rossegat bé!



11s comentaris

Dependre de la gent

Advertència prèvia: Post segurament massa personal.

[@more@]

Confesso que tinc una mena de "necessitat" desmesurada de tendresa. Això em porta a l’extrem contrari: a ser esquerpa. És així, quan conec a algú em costa molt mostrar que em cau, que m’interessa. Me’n vaig al cantó oposat i encara que em caigui bé li dono a entendre que no és així, fins que se’n cansa. Massa sovint, no li dono ni l’oportunitat de caure’m bé. Em poso excuses perquè tal o qual persona no sigui del meu interès: és que li agrada això o és que parla així… mil coses. Reconec que la meva actitud no és gens encertada, però no ho faig expressament, és automàtic!

Potser (no ho sé), en tot això, hi ha por a dependre massa d’algú. Si tens pots perdre, sinó tens no pots perdre. Sí, això que dic és molt trist i és com em sento, ara, dient això. Però, justament, perquè no m’agrada ho dic, per a veure, si fent-ho ajudo a que això vagi desapareixent.

Això de dependre massa d’algú, té sentit. Perquè m’ha passat (ex, amics). És igual que no hi acabés d’estar a gust, és igual que no em tractessin del tot bé, tot això tant era, perquè, jo, continuava anant amb aquella persona. També, crec que, de vegades, he asfixiat a altres persones amb la meva "necessitat" i jo no vull asfixiar a ningú. Vull ser lliure i que les persones que estiguin amb mi també. Però, una cosa és el que vull i altre molt diferent com em comporto. No m’agrada la tirai que es comporta d’aquesta manera i sembla que la manera d’evitar-ho que he trobat és sent esquerpa. Perquè quan s’ha creuat aquesta barrera, tinc molta por de comportar-me de manera asfixiant i depenent.

6s comentaris

l’alquimista

Segueixo parlant de l’Alquimista. Però avui penso defensar-lo una mica.

[@more@]

Segueix sense convèncem això de la "Llegenda Personal" i els senyals. De fet, avui parlar del llibre sense tenir en compte les seves connotacions "d’autoajuda". Ja l’he acabat i vull dir el què m’ha agradat o el que m’ha aportat:

– M’han fet venir ganes de passejar-me pels carrers de Tànger i beure té en menta amargant.

– M’han vingut ganes d’anar al desert, dormir sota un cel amb més estrelles que les que he vist mai i enamorar-me d’un berber o un àrab d’ulls negres.

I el que n’he tret: és veure que de vegades per trobar el que busquem cal que anem a l’altra punta de món i descobrir que el que volíem ho teníem el costat, però cal que fem tot aquest viatge perquè en el viatge trobarem coses important que ni tan sols buscàvem. Però per descobrir això no cal que llegim Coelho!

6s comentaris

Sobre el destí i altres minúcies

Fa anys vaig llegir l’Alquimista de Coelho. Va anar a parar a les meves mans per atzar. Un veí el va deixar al meu pare i el vam acabar llegint jo i ma mare. En aquell moment, encara no hi havia aquesta fal·lera per les novel·les i els llibres d’autoajuda i per mi, Coelho era un complet desconegut. Recordo que vaig acabar el llibre dient alguna cosa així com ara que no hi havia trobat el què. M’havia deixat exactament igual.

[@more@]

Ara, per coses que no vénen a tomb, el rellegeixo. No el rellegeixo per obligació, però gairebé. Hi ha moltes coses del llibre que, sincerament, em "reboten" bastant. Però vull tenir una mentalitat oberta i si puc treure’n alguna cosa de profit, fer-ho.

A veure, anem a pams, el llibre parla sobretot de la "llegenda personal". Ve a dir que cadascú ha vingut a fer alguna cosa en aquest món i ha descobrir-ho i seguir el seu destí. Se suposa que a la primera joventut coneixíem el nostre "destí", però pocs l’han seguit. No fa tant de la meva "primera joventut" i no tenia gens clar del que volia de fer a la vida. Potser Coelho em respondria que és que ja no me’n recordo fins que no me’n vull enrecordar. No em convenç massa. I ara que he de fet jo? Com trobo el que se suposa que és la meva "llegenda personal"? Quantes persones de jovenetes han tingut una vocació i de grans s’han adonat que no els hi agradava allò (l’efe en va fer un post)? No sé, jo no he tingut mai cap vocació i em sembla que el què vols fer a la vida, sovint, ho vas descobrint de mica en mica.

No sé, el llibre dóna la impressió que has de trobar el teu camí i seguir-lo, però a mi no em sembla tant terrible anar vagarejant per la vida. El que trobo frustrant és obsessionar-se en un determinat camí i no arribar a enlloc.

És clar que, potser, el que més em molesta del llibre i de llibres similars, és que sembla que et donin la sol·lució, la resposta en majúscules i sinó segueixes el que ells diuen estàs equivocat o no és el teu moment. No em convenç, no m’agrada que algú pretengui convènce’m que la seva idea és la correcta i les altres, no, ni tan sols quan ho fa "pel meu bé".

PS: Un altre dia segueixo amb el llibre, m’han quedat coses al tinter.

4s comentaris

Tant de bo no m’equivoqui!

Gairebé, no goso escriure aquest post. No perquè vulgui explicar alguna cosa que després em pot avergonyir. O perquè suposi posar en perill el meu anonimat, no.

[@more@]

A veure, per on començo? Sóc una persona bastant introvertida (no dic res de nou) i em costa explicar els meus problemes. Una de les raons per les que em costa (o em costava) és que, a veure si em sé explicar, em feia por que el sol fet d’explicar-ho fes que allò es convertís en un problema real, que potser, en realitat, no hi havia cap problema, que només m’ho semblava. S’entèn això? No massa, però no és això el que importa.

El que importa és el que em passa ara. Em passa alguna cosa semblant, però a l’inrevés. No goso dir que em sento molt bé amb mi mateixa, que aquesta setmana, malgrat tots els entrebancs, m’he sentit molt bé. Fins hi tot, estic com més atrevida, més llançada… No goso explicar tot això perquè em fa por que em porti malestrugança i demà em desperti al matí sentint-me fatal i veient que tot plegat només ha sigut un miratge, que la dona que "he conegut" aquesta setmana no és la real. Ostres! a mi m’agrada, m’agrada molt aquesta dona. No vull que se’n vagi!

No necessito ser la persona més atrevida del món, ni ser la reina de cap festa, ni res de tot això. Però si que m’agrada la dona que fa bromes, que davant dels entrebancs hi posa bona cara i que se sent a gust amb ella mateixa. M’agrada i sé que a la gent, també, li agrada. Vull ser jo mateixa, però vull ser la major part del temps la cara positiva de mi mateixa! Aquesta setmana he descobert que existeix. No vull dir que hagi deixat de preocupar-me per les coses, fins hi tot, de sentir certa ansietat (cosa que no m’agrada gens), és clar que no, però si que estic més contenta i més a gust i vull que duri!

6s comentaris

A cop calent!

De petita, tenia mal caràcter. Ara ningú ho diria, però era així. M’agafaven unes rabietes. Poca broma amb la tirai petitona. Em tancava a la meva habitació i no deixava entrar a ningú. És clar que, pensant-ho bé, era així o ara crec que era així perquè és el que em deien. Vull dir que mon pare em deia que tenia un caractetot (paraula textual). Ummm… bé, no en tinc ni idea de com era. El que importa és que ara em costa molt emprenyar-me, però les poques persones que m’han vist emprenyada saben que "déu n’hi do".

[@more@]

A més a més, quan m’emprenyo m’ho passo molt malament. De vegades, després, em penedeixo d’haver-me emprenyat. O perquè he dit alguna cosa que no hauria d’haver dit (no és habitual, però algun cop ha passat), o perquè he cridat o perquè simplement la meva actitud ha sigut de nena petita.

Però tot això no té res de particular, a molta gent li passen coses similars, no?

El que volia parlar és del contrast entre la meva manera d’actuar en fred i la meva manera d’actuar en calent. Diuen (qui? no ho sé, si us plau, que ningú m’ho demani) que tots som una cosa i la seva contrària. Jo que sóc molt tímida puc comportar-me de manera ben poc tímida a cop calent. Així, aquesta setmana ho he vist en dues ocasions, en la meva actitud estant alterada (que no emprenyada, emprenyada). Una ha sigut pel tema del vidre i l’altre perquè per una "petita confusió" em denegaven uns dies de festa als que tenia dret (per cert, de la persona que me’ls denegava em podria fer com a mínim un post, però no val la pena). no, no m’he comportat de manera maleducada, però si que he actuat sense pensar-m’ho ni dos segons, mentre, normalment m’ho penso una i 100 vegades, fins hi tot, m’imagino la conversa i què haig de dir.

També, parlant de contrastos, he comprovat amb sorpresa que en la intimitat tinc un punt d’exhibicionista. Vale, ja sé no es pot ser exhibicionista en la intimitat. Diguem que és un exhibicionisme davant d’una sola persona.

Clar, tots aquests contrasentits, em porten a pensar en si no podria comportar-me de manera més decidida sempre. Quan penso això, però sempre se’m ocórrer el mateix: fins els fumadors més enganxats al tabac deixen de fumar en un avió, encara que el vol duri hores. Algú pensarà que una cosa no té res a veure amb l’altra, però no sé.. jo ho relaciono. Em sembla que és una prova de la gran capacitat d’adaotació que tenim els humans i, al mateix, temps de com podem estar "enganxats" al tabac o a una manera d’actuar. Definitivament, les persones som terriblement contradictòries!

3s comentaris

Avui tinc son

Deu ser perquè abans-d’ahir no podia dormir. Ahir, vaig passar un dia massa mogut per arribar a tenir son. Fins hi tot, tinc "agulletes" (em sembla que en català es diuen cruiximents). Dec estar en molt baixa forma perquè no he fet pas exercici. Però, tot això, com faig en molts posts no té res a veure amb el que vull explicat. El títol és enganyós, disculpeu-me!

[@more@]

Ara faig un flash-back (quines coses que dius de vegades tirai) i me’n vaig dos dies enrere, o sigui, dimarts. Dimarts em van trencar un vidre del cotxe. No faré una pel·lícula dels fets, només diré que va ser un dels treballadors de la brigada municipal d’obres de la meva ciutat. Em van deixar una nota al parabrisa, dient-m’ho.

Es veu que les assegurances de cotxes cobreixen aquests incidents, bé, en concret cobreixen la "rotura de lunas". Sí, ho dic en castellà és perquè sospito que és difícil que et parlin en català quan truques a aquestes companyies. Bé, almenys a la meva, sempre que hi he trucat tenen les línies en català saturades! Apa, ja me’n torno anar per les branques…

Torno a la nota del parabrisa. Em diuen que truqui a l’Ajuntament que ja han passat el "parte" (això, directament, no sé com es diu en català). Però, una de les coses que tenen els ajuntaments és que a les 3 de la tarda tanquen la paradeta i jo vaig trobar la nota més tard. De fet, la vaig trobar quan ja havia trucat a la companyia d’assegurances i m’havien donat un nom d’un taller col·laborador seu (cosa que es tradueix en que no cal que passi el pèrit). Així, ja sabia una opció per reparar el vidre, però clar, no estava de més trucar a l’Ajuntament a veure que em deien. (Si algú s’està perdent que aixequi el dit, perquè em temo que avui m’estic embolicant molt). I no podia trucar a l’ajuntament fins l’endemà.

I tot aquest "rotllo" per explicar la nit abans de la trucada. No podia dormir i em vaig posar a pensar que em podien dir a l’Ajuntament. Opcions que en van passar pel cap (he de dir que no havia passat mai per res semblant):

– A- Et donem les nostres dades i les passes a la companyia d’assegurances teva.

– B- Dona’ns les teves dades, passarà el pèrit, el portes a reparar i et paguem la reparació.

– C- El portes al taller mecànic que vulguis i ens passes la factura.

– D – El repares al taller x que és el nostre taller de confiança i ells ja ens passaràn la factura.

– E- El repares al taller que vulguis i que facin una factura al nostre nom.

– F- Si l’ajuntament tenen paletes, electricistes, manyans…., poden tenir també mecànics, oi? Quedem en una hora i una adreça i et reparem el vidre "insitu".

L’opció correcta va ser alguna cosa semblant a la C. Ostres, no us sembla que l’opció F hauria sigut la millor? Però ja sabia que no seria.

PS: Encara tinc el cotxe sense vidre sad.png

4s comentaris

El costat “malèvol”

Podríem dir que sóc una bona mossa. Cosa que vol dir que no faria mai mal a ningú expressament; que quan condueixo, gairebé sempre, m’aturo als passos de vianants si veig a algú a punt de passar; que quan em demanen per un carrer no els envio a la punta contrària (almenys no expressament); que eventualment he col·laborat amb alguna ONG, que si em demanen ajuda procuro ajudar… Però sí em podrien dir “bona” mossa no és tan per les coses que he fet, sinó per les que no he fet. I això, em fa preguntar: fins a quin punt sóc una bona persona? No sé, molt bona el que és molt bona, no ho sóc pas. És més, tinc un costat fosc o malèvol, del que ja parlava fa uns dies, però molt de passada.

[@more@]

Pensant-hi, podria dir algunes coses sobre aquest costat. Res gaire greu, tampoc cal em tiri pedres a la pròpia teulada, al cap i a la fi això és un bloc que pot llegir qualsevol.

Al gra:

M’encanta trobar-me amb ex-companyes d’estudis casades que han empitjorat físicament amb els anys. Lleig, oi? Penso que, potser, abans, eren guapes, però ara estic jo molt millor.

M’encanta llegir els articles d’un diari local d’una coneguda, no perquè siguin bons, sinó perquè són genialment dolents. Si en fa un de passables, em quedo decebuda. Lleig, també, molt lleig.

No m’agrada si algun amic que em feia més cas a mi, passi a fer més cas a alguna altra amiga. Això, permeteu-me que m’ho digui a mi mateixa: és molt i molt lleig. Però molt! De fet, crec que hauria de fer penitència i anar a Montserrat a peu o alguna cosa així. Però no ho faré, això ja ho va fer el Timbaler del Bruc (des del Bruc, òbviament) i tocant un timbal. I què té a veure això que dic amb això del Timbaler, res de res. Us confesso que no m’agrada gens sentir-te així i em sento malament quan em passa, però em sembla que una manera d’evitar-ho és traient-li ferro a l’assumpte. D’acord, tinc coses que no estan bé, però cal que em torturi, per això? En trauré res? Diria que no, o sigui, que quan em vinguin sentiments o pensaments negatius cap als altres, millor no fotre’ls-hi gaire cas que ja marxaran.

10s comentaris